Quan comences a escriure un blog mai no saps quina continuïtat li podràs donar perquè sempre, d’una manera o una altra la vida acaba passant per damunt dels plans que puguis fer. Després d’uns dies sense publicar res —ara acabo de veure que ja fa més d’un mes— hi torno amb una petita ressenya del Mecanoscrit del segon origen, un dels llibres amb el qual vaig xalar més fa un parell d’anys.
De més venut a més odiat
Al Mecanoscrit sempre l’ha acompanyat el mantra de ser el “llibre més venut de la literatura catalana” i tot i que Pedrolo no va arribar a renegar-ne mai, la veritat és que era una qüestió que portava tan malament com per afirmar que si ho hagués sabut no l’hauria escrit.
No ens ha d’estranyar pas, però, perquè l’entristia el fet que se’l recordés —i se’l recordi— sobretot per un únic llibre tot i el centenar llarg de llibres que havia escrit —ara mateix recordo el magnífic Acte de violència, un altre llibre que demostra el caràcter subversiu i inconformista de Pedrolo que va convertir-lo en l’autor català més censurat per la dictadura franquista— que, segons ell mateix va confessar a la seva filla, no estava a l’altura de la resta de la seva obra.
Tot i aquesta confessió malhumorada de Pedrolo sincerament penso que en cap cas podem parlar del Mecanoscritdel segon origen com un llibre que pugui passar desapercebut. Fins i tot ara, més de cinquanta anys després de la publicació, encara es manté com un llibre d’una vigència absoluta per aquesta modernitat pedroliana visionària que va portar l’escriptor de l’Aranyó a plantejar idees i debats avançats al seu temps.
Pedrolo, l’escriptor que sap on va
Amb Pedrolo sempre tens la sensació que és un escriptor que sap on va. No descobreixo res si dic que el Mecanoscrit del segon origen té un llenguatge peculiar, amb un lèxic acurat i una estructura i un to general volgudament senzills. Algú, sense conèixer Pedrolo, podria dir que és un escriptor novell sense suc ni bruc, però Pedrolo té clar el lloc on vol arribar.
Com que el Mecanoscrit del segon origen és un llibre que té ja una història llarga tothom n’ha parlat i si hi ha una qüestió que ha anat apareixent sovint és el fet que Pedrolo plantejava moltes temes (sexualitat, racisme, educació, cultura…), però, a la vegada, s’insistia que no en desenvolupava cap. Certament, és així, però això encaixa a la perfecció, penso, dins l’objectiu de l’autor a l’hora de representar el narrador també amb uns trets característics que el defineixin.
L’estil amateur de Pedrolo
L’exemple paradigmàtic és el llenguatge, que traspua amateurisme, però també una ingenuïtat que fa plausible la dificultat argumentativa del narrador a l’hora d’aprofundir en les temàtiques que presenta. És així, repeteixo, perquè Pedrolo sabia on anava, també pel que fa al narrador. Sigui com sigui, el Mecanoscrit del segon origen és un llibre revolucionari que tot i haver-se publicat l’any 1974 és d’una gran modernitat.
El tractament de l’Alba, com a dona i com a mare, i per com parla també de qüestions implantejables a l’època —una sexualitat sense tabús, la preferència dels cognoms de la mare o altres íntimament relacionades al fet de ser dona com l’escena del part on l’Alba paria ajupida i no ajaguda, com encara passa actualment per a comoditat dels metges— converteixen aquest best-seller català en un exemple de modernitat.
Pedrolo va voler crear una utopia, però ben plausible i va servir-se d’aquest segon origen per mostrar-nos quin era aquest món, el seu món, un lloc on, malgrat la desgràcia, valgués la pena de viure-hi.
Com ja vaig avançar en l’últim article dedicat als joves aquesta setmana ens havíem d’endinsar dins el que s’ha convertit en un dels seus espais preferits. Si a més a més volem analitzar què passa amb les xarxes socials i el català és indiscutible que haurem de prendre en consideració tots els contextos d’ús per veure per què es produeixen segons quins comportaments lingüístics.
Si revisem l’Enquesta sobre generacions i participació del 2023 veurem com la generació Z, els nascuts entre 1995 i 2012, és la campiona en consum en les principals xarxes socials.
Així, per exemple, es destacava quins són els factors que influeixen a l’hora de triar específicament un producte —com ara la seua qualitat o la creació de comunitat— i que ens poden ajudar a entendre per què els usuaris d’Instagram i YouTube trien uns perfils en comptes d’uns altres.
Youtubers i instagramers exerceixen un paper d’influenciadors potencials sobre la seua audiència perquè «marquen i reforcen tendències de comportament i actituds en els grups i les comunitats». Ens convé, per tant, que no oblidem la importància de la seua funció com a canalitzadors del missatge que volem fer arribar al nostre públic objectiu, els joves, perquè són els altaveus als quals s’escolten.
Català i castellà, xifres que condicionen
Una primera evidència de l’estudi són les diferències abismals en les xifres de subscriptors, visualitzacions i interaccions entre els youtubers i instagramers catalans que trien el castellà en comparació amb els que trien el català.
El català, doncs, parteix d’una posició de feblesa perquè aquest dèficit comporta un seguit d’efectes secundaris com el d’estranyesa de trobar-lo i sentir-lo que condiciona la predisposició a fer-lo servir, en aquests mena de productes o també en les interaccions socials del dia a dia.
Objectius de la intervenció
L’objectiu d’aquesta intervenció és augmentar la presència del català en espais en què té poca presència fins a naturalitzar-la. Precisament, fa uns dies ja parlava de la consolidació entre els joves d’una identitat bilingüe —que s’acaba traduint en un predomini del castellà, ves quines coses— i que sembla la conseqüència d’una altra dada: la principal aportació al bilingüisme són els catalanoparlants menors de trenta anys. [2]
Per tant, la intervenció ha de tenir com a objectiu augmentar el consum de continguts digitals de manera que també comportin canvis en la percepció del català com una llengua aliena. Les xarxes socials són l’entorn ideal per crear un vincle emocional i un context de familiaritat amb la llengua, que nexes familiars o contextos socioculturals aliens al català no han fet possible, de manera que aconseguim canviar dinàmiques sociolingüístiques en aquest sentit.
Català i castellà: el lloc on som
Si del que es tracta és d’enlairar-nos amb el català a les xarxes socials, cal ser conscients del lloc on ens trobem en comparació amb el castellà, però no pas pel costat de les xifres totals, sinó perquè obtindrem una foto fixa del conjunt de creadors de contingut que ens permetrà adonar-nos que les diferències, quan no ens centrem en el nombre de seguidors i reproduccions, no són tan significatives com podria semblar-ho.
Així doncs, amb les dades recollides per Koulsquare, una empresa que es dedica precisament al màrqueting d’influenciadors, [3] podem veure el mapa de creadors de contingut professionals en castellà repartit pel nombre de seguidors:
Una altra dada[5] més específica és que en castellà hi ha 3.028 comptes a Instagram amb més de 500.000 seguidors i que TikTok és la xarxa social líder ara mateix: ha crescut un 72% si ens fixem en el contingut total general.
A l’informe de IAB Spain, quan es parla de continguts patrocinats, també s’assenyala que a TikTok dominen els megainfluenciadors, a partir d’un milió de seguidors; en canvi, a Instagram són els microinfluenciadors, de 10.000 a 100.000. La diferència entre uns i altres és significativa pel que fa al nombre de seguidors, però també en altres aspectes que ens interessen pels objectius d’aquest recerca.
Sobre els microinfluenciadors, en aquest mateix informe s’indica que són els que tenen els seguidors més lleials —generen més confiança i engagement—, i que per aquest motiu són ideals per connectar amb profunditat amb un públic concret —quedem-nos amb aquesta dada perquè la recuperarem més endavant.
L’informe de IAB Spain també indica un augment en creació de continguts en sectors fins ara minoritaris com les finances, l’energia i la tecnologia, [6] i que el vídeo continua sent el format líder pel que fa a contingut generat a les plataformes.
D’altra banda, en català les xifres provenen de la Llista, que no és res més que un inventari de tots els creadors de contingut digital en català. Des de la presentació de la pàgina el maig de 2025 fins ara no ha parat de créixer —de 803 creadors a més 1.250— i s’ha convertit en un punt de trobada ineludible on es poden trobar els influenciadors catalans ordenats en rànquing i també segons la temàtica.
A partir d’una mostra de tots els comptes de la Llista.cat he fet una estimació de distribució dels 1.250 comptes de creadors actius i la distribució per trams de seguidors seria la següent:
A l’altre costat, tenim el castellà que compta aproximadament amb 200.000 creadors actius amb un mínim de 1.000 seguidors per cada compte. A partir de les dades observades en estudis d’empreses com IAB Spain, Kolsquare i Modash, especialitzades en màrqueting d’influenciadors, el repartiment seria el següent:
Tram
% estimat
Nombre aprox. (sobre 200.000)
Nano (1-9.999)
65%
130.000
Micro (10.000-99.999)
25%
50.000
Intermedi (100.000-499.999)
7,5%
15.000
Macro (500.000-999.999)
1,5%
3.000
Mega (+1.000.000)
0,5%
1.000
TOTAL
100%
≈ 200.000
Primeres conclusions: piràmides semblants
D’aquestes dades una primera conclusió que podem extreure és que en tots dos casos podem situar la majoria d’influenciadors a les franges nano i micro, en un 95% i un 90% respectivament. A més a més, les dues piràmides tenen altres característiques semblants:
Base nano ampla similar: 60% – 65%
Tram central micro rellevant: 35% – 25%
Caiguda progressiva cap a tram intermedi i macro
Tot i alguna diferència en el percentatge podem dir que la forma de la piràmide en el cas del català és la mateixa i segueix el sistema general dels ecosistemes digitals.
És en l’escala absoluta que les diferències quantitatives són òbvies perquè estem parlant de desenes/centenars de milers de perfils en castellà per poc més d’un miler en català. Resumint, d’una banda, tenim que la densitat funcional en castellà té prou massa crítica per retroalimentar-se i que és un sistema autosostingut; en canvi, de l’altra, el català sobreviu en un ecosistema fràgil perquè malgrat que té una base sòlida no compta amb un volum global amb sostenibilitat econòmica i capacitat d’escala, per la qual cosa cal intervenir per consolidar el tram central.
Salt d’escala: de nano a micro
Aturem-nos un moment en aquesta «capacitat d’escala». Quan en economia es parla de fer un «salt d’escala» s’estan referint a aquell moment en què una empresa creix, un procés complex perquè requereix molts recursos, visibilitat i xarxes de contacte, i que quan el sistema és petit és complicat que pugui generar per ell mateix.
Si traslladem l’exemple a la piràmide que he descrit veurem que mentre el castellà té 50.000 microcreadors, una xifra que té en compte l’algorisme, que dona la visibilitat desitjada per les marques i crea una cinta transportadora natural, el català no compta amb prou recursos per fer aquest salt d’escala i automatitzar el pas al tram intermedi. Per tant, la intervenció de la qual parlava aniria també en la direcció de fer un acompanyament escalonat dels creadors des de la base nano, que cal ampliar, per assolir l’objectiu de convertir molts nanos actius en micros viables.
Consolidació dels microinfluenciadors: aigua per als assedegats
La solució penso que passa per un programa de suport tècnic, de temps protegit per a la creació, que és el que s’ha vingut a anomenar «incubadores de creació de continguts» o el que és el mateix: vivers d’influenciadors.
Com que sabem que en cada salt d’escala es produeixen pèrdues, hem d’estar preparats per assumir-les durant tot el procés, un procés de mirada llarga, en què la primera fase ens serveixi per identificar talent amb l’objectiu de retenir-lo i donar-li l’estabilitat perquè es consolidi al tram micro-baix / micro-alt. No cal que tots els creadors escalin, però sí que ens cal que com a mínim molts ho intentin i que ho aconsegueixin en el nombre necessari perquè el sistema es retroalimenti.
La consolidació és fonamental perquè els microinfluenciadors són el tram amb el gruix de seguidors més lleials, raó per la qual són el grup d’influenciadors ideal per establir una connexió profunda amb el públic objectiu —en el nostre cas, els joves—, i que aquesta connexió serveixi com a cadena de transmissió amb l’objectiu d’augmentar i naturalitzar els usos lingüístics col·loquials que prestigiïn l’ús de la llengua en aquesta generació.
El tram intermedi: un fre contra els abandonaments
Ara bé, aquest tram no és en cap cas una etapa final perquè, com remarquen les consultores especialitzades en màrqueting d’influenciadors, és aconsellable que els ecosistemes digitals comptin també amb un tram intermedi perquè el seu reforçament implica un efecte en cadena que dona estabilitat al sistema: el creador veu que hi ha trajectòries de continuïtat perquè s’han creat els referents per als microcreadors que venen al darrere, cosa que actua com a dic de contenció dels futurs abandonaments.
L’objectiu, en definitiva, de tenir aquesta massa crítica és precisament pel que genera d’inèrcia en tot el sistema i ha de ser un peça més que configuri la sostenibilitat del català a les xarxes socials que freni la tendència que tenim a pensar amb mentalitat de llengua minoritzada.
Un mercat sense fronteres
La realitat és que tenim un ric teixit sociocultural plenament estructurat —teatre, literatura, música, cuina, fires, mercats, ràdio, televisió, etc.— i una audiència potencial de deu milions de persones que ara mateix les xarxes socials han convertit en un mercat sense fronteres. Per tant, la massa crítica hi és, els projectes de creació de contingut digital estan en auge i els números ho demostren en tots els casos amb creixements de dues xifres percentuals:
Publicacions +26%
Visualitzacions +42,4%
Increments a les Illes Balears: +73% en publicacions i 100% en visualitzacions
Activitat general en augment: +33,8%, a Catalunya; +16,8%, al País Valencià.
La llengua com a valor simbòlic: l’autenticitat
Si intentem donar una base sociolingüística a aquest sistema per intentar entendre les motivacions dels influenciadors a l’hora de la tria lingüística, veurem com en la majoria dels casos la llengua té un alt valor simbòlic.
Ve a ser allò que la Kathryn Woolard va anomenar l’autenticitat, l’expressió genuïna i essencial d’un col·lectiu. Ara bé, cal anar amb compte perquè pot convertir-se en una arma de doble tall, ja que segons quins valors vehiculem mitjançant aquesta autenticitat pot ser que en comptes d’un element de tracció es converteixi en un factor que expulsi els futurs nous parlants.
La ideologia de l’autenticitat, mitjançant la tria del model de llengua, és un factor que caldrà monitorar perquè la forma d’executar la llengua en l’esfera pública mitjançant els influenciadors també en determinarà l’ús posterior, que és l’altre aspecte que volem controlar.
Si el que fem és fixar-nos en les característiques socials de l’individu, a com serà aquest individu mitjançant la llengua, aleshores l’estem convertint en un identificador social de primera magnitud. Per tant, si la llengua caracteritza l’individu socialment també correm el risc que pugui semblar que exigim l’abandonament de l’altra llengua per poder accedir a una nova identitat i cal deixar clar que les dues identitats són compatibles.
Autenticitat: estudi de camp
Un exemple clar d’això que dic el trobem en un estudi de la mateixa Woolard que va fer l’any 1987 a partir de la visita d’un centre de secundària. Hi ha diverses idees i espero ser capaç d’explicar-les prou bé per poder-me fer entendre perquè penso que són prou importants. Doncs bé, com deia, Woolard va dur a terme un estudi de camp en un institut d’un barri de l’àrea de Barcelona amb predomini del castellà.
Woolard ens presenta un conflicte entre dues ideologies lingüístiques: d’una banda, veiem la professora que afirma que parlar català suposa sentir-se català i, per tant, presenta la llengua com una identitat exclusiva. De l’altra, veiem com els estudiants rebutgen aquesta visió particularista perquè això els obliga a triar una identitat, cosa que per a ells converteix la llengua com a font d’un conflicte personal i és del tot evident que hem de fugir d’aquesta visió que només et legitima si ets d’aquesta identitat.
A la vegada, els mateixos estudiants diuen que el català et permet accedir a uns espais i que se’t reconegui com un membre legítim, per tant, parla de poder participar, de tenir veu, sense ser qüestionat, o sigui, la llengua com a clau d’accés perquè no diu qui ets sinó on pots ser, una operació que desdramatitza la llengua i l’encamina cap a una ideologia d’ús públic.
De totes maneres, i aquí hi ha el problema, això mateix provoca una identificació del català com a llengua de l’esfera pública formal, de la institucionalització, en definitiva, que seria el lloc on som ara: identificació del català com a llengua de l’escola, del sistema. En conseqüència, aquesta llengua que semblava que s’havia blanquejat de la catalanitat també condiciona qui l’adopta realment, ja que només és assumida des de la naturalitat per la classe mitjana i mitjana alta castellanoparlant.
La veu dels fills de la classe treballadora
Aleshores, què passa amb els fills de la classe treballadora que volem que convergeixin cap a uns usos més favorables per al català? Que se senten marginats dels dominis públics formals perquè perceben que aquest model de llengua del català és una veu que no és la seua, una situació que efectivament en condiciona l’ús, i és aquí on entrarien en joc els influenciadors i l’actuació a les xarxes socials.
Segons les enquestes, tot aquest gruix de la població jove es troba més vinculat a l’esfera cultural popular, que s’expressa en uns determinats codis que fugen sistemàticament de la formalitat amb missatges intragrupals que es formulen sempre des de la col·loquialitat. Us en recordeu de la fórmula Plats bruts? Aquella tria conscient de model de llengua, del català de carrer, que va fer el guionista de la sèrie i que s’han fet seua totes les generacions des del ja llunyà any 1999. Doncs jo ho tenim.
L’anonimat impossible del català
El problema del català, en una actuació que pretenia, en certa manera, l’anonimat, i que l’havia desetnicitzat mitjançant l’entrada del català en l’àmbit públic formal de l’escola i de les institucions, és el que també provoca que les connotacions de classe del català no desapareguin i s’hagin reproduït ara sota una nova forma, la institucionalitat, una nova marca de classe, una veu que no és la veu dels joves socialment marginats.
Veiem com la normalització no genera automàticament ús perquè el que cal és també un reconeixement que la institucionalitat allunya, un reconeixement que doni un model de llengua que tots aquests joves puguin fer-se seua, que sigui irreverent, allunyada de la formalitat, i que podem trobar en el model que fan servir els influenciadors des dels seus canals.
El necessari/imprescindible augment de creadors
A partir del moment que tinguem una bona oferta de creadors de continguts digital en català que greixi bé tot l’ecosistema digital català és quan aconseguirem una mutació del sistema actual amb prou força per influir en els seguidors perquè parlen una veu en la qual sí que es reconeixen. Si de mitjana podem garantir un mínim de 100 creadors que puguin escalar fins al tram intermedi això canvia substancialment l’ecosistema actual i, per tant, genera per si sol l’efecte tractor que estem cercant.
Sabem pels estudis duts a terme [8] que en cap cas no es «detecta una actitud de rebuig envers el català superior a la de les generacions anteriors»; és més en aquest mateix informe també es confirma que els joves «són la franja d’edat de castellanoparlants inicials nats a Catalunya que més declara convergir cap al català quan algú els parla en aquesta llengua».
El català com a factor diferenciador
Vist això no és estrany que a Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per a la llengua s’assenyali el català com a factor diferenciador davant la saturació del mercat de creadors en castellà. Aquesta, però, no és l’única raó, ja que els creadors catalans tenen a favor també la proximitat, és a dir, el fet de compartir uns codis culturals que es converteixen en la veu d’una generació i poden generar una identificació més gran en direcció a aquesta veu a la qual em referia anteriorment.
En aquest sentit, és interessant destacar com dins de l’informe trobem com participants dels grups de discussió remarcaven la consciència de codi intern com l’aspecte a favor de l’ús del català que a la vegada proporcionava una imatge de proximitat amb els seguidors però també amb altres creadors, per tant, enxarxava tots els usuaris en un únic ecosistema, que era al capdavall l’objectiu d’aquesta proposta
Finalment, tornant al model de llengua i enllaçant-ho amb l’estil comunicatiu dels creadors hi podem trobar paral·lelismes que volen assimilar-se a aquesta veu amb la qual els joves s’identifiquen. Els instagramers i els youtubers des de bon començament han construït el seu jo mitjançant la relació amb els usuaris, una relació de tu a tu que cerca la complicitat directa amb l’audiència amb un registre lingüístic que és el mateix que fan servir els seguidors, ara és el moment per passar a l’acció.
[1] Ja m’hi he referit en altres ocasions perquè aborda qüestions com la proximitat afectiva amb el castellà que ja arriba en etapes primerenques per via familiar i altres relacionades amb els usos lingüístics dels joves.
[2] Vila, F. Xavier; Massaguer Comes, Marina; Flors-Mas, Avel·lí. Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística, 2023. <http://hdl.handle.net/20.500.12368/33612>. [Consulta: 7 gener 2026].
[3] Estratègia de col·laboració entre una empresa i un o més influenciadors per connectar una marca qualsevol amb els seus seguidors, raó per la qual a l’empresa li interessa tenir un cens d’influenciadors el més exacte possible. Instagram, TikTok i YouTube són les tres xarxes socials on és més interessant comptar amb influenciadors amb una bona xifra de seguidors.
[5] Per obtenir més dades concretes cal registrar-se a la pàgina de Modash, cosa que no he fet, que és una altra plataforma de màrqueting d’influenciadors.
[6] Un repàs a la Llista.cat ens permet veure que ara mateix ja hi ha en català influenciadors de ciència i tecnologia o negocis i emprenedoria, tot i que encara en falten específicament en energia.
[7] No he inclòs els trams macro i mega perquè tindrien un impacte desproporcionat que tampoc ens interessa per als objectius de la recerca que tenim.
[8] Vila, F. Xavier; Massaguer Comes, Marina; Flors-Mas, Avel·lí. Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística, 2023. <http://hdl.handle.net/20.500.12368/33612>. [Consulta: 10 gener 2026].
Ja vaig anunciar fa dues setmanes que hi hauria un article de regal per Nadal i aquí el teniu: fa just un mes es celebrava una nova edició del Curs de Sociolingüística de la Nucia —i ja en porten trenta-vuit— en què vam poder endinsar-nos en diferents aspectes, no tots des d’un vessant estrictament acadèmic, que tenen una especial importància quan parlem de sociolingüística. Aquest factor és important perquè aquesta mena de jornades han de servir també com a punt de trobada i d’intercanvi d’actuacions i impressions, i no només com un contenidor de ponències i comunicacions constretes pel rigor acadèmic.
Cartell oficial del XXXVIII Curs de Sociolingüística de la Nucia
La muixeranga
El Curs de Sociolingüística va començar posant al centre el fenomen de la muixeranga, que està vivint una època que pot qualificar-se com el millor moment dels seus cinquanta anys d’història. Tot i que va passar per moments complicats amb un seriós perill de desaparició avui dia el moviment muixeranguer compta amb vint-i-cinc colles que mostren la vitalitat d’aquest element festiu tradicional del País Valencià.
En un present en què estem preocupats —en excés?— per fer cursos en sèrie de català —algú fa un seguiment dels exalumnes per saber si han adoptat el català com a llengua d’ús habitual?— i per tota la gent que es queda fora dels cursos del CPNL , és a dir, enfoquem els nostres esforços en l’aprenentatge formal, vaig pensar que era un senyal en la bona direcció que un curs de sociolingüística obrís la jornada a una activitat que pot convertir-se en un espai ideal per a l’aprenentatge no formal, una tipologia d’espais dels quals, tot sigui dit de passada, no anem gaire sobrats.
Aprenentatge informal
Tot i que possiblement els organitzadors no havien seguit aquest raonament a l’hora de plantejar l’obertura del Curs de Sociolingüística, la realitat que s’ha anat incorporant de forma progressiva en la sociolingüística i l’aprenentatge de llengües —conceptes intrínsecament lligats perquè la comprensió de l’ús real i a la vegada dels processos d’adquisició de la llengua són imprescindibles per poder dissenyar metodologies d’ensenyament efectives— és que en les persones que han incorporat amb èxit el català a la seua vida diària també hi ha una etapa que passa indefectiblement per la combinació de l’aprenentatge formal i l’informal.
De fet, a l’informe De l’aprenentatge a l’adopció de la llengua catalana: cap al cicle d’acompanyament als usuaris del Consorci per a la Normalització Lingüística ja s’intentava «d’entendre el procés que segueixen els aprenents que aconsegueixen adoptar el català fora de l’aula». Un moment clau del procés perquè ja fa temps que s’ha confirmat que «la tasca del professor, per si sola i per molt bona que sigui, no és suficient perquè els aprenents puguin acabar fent un ús habitual i autònom del català.» I el que cal, més enllà de l’ensenyament formal, és «practicar la llengua en entorns informals» perquè «és fonamental per consolidar i ampliar els coneixements lingüístics, especialment en registres orals i col·loquials.»
Per tant, era del tot pertinent començar el Curs de Sociolingüística amb aquesta aproximació a la muixeranga en tant que és una expressió cultural que constitueix un espai de cohesió, d’identitat compartida i d’autoreconeixement col·lectiu i, a més, pot constituir per a un aprenent de la llengua un espai de socialització perquè transcendeix l’àmbit estrictament festiu i es converteix en aquest espai relacional d’aprenentatge informal que, com indicava l’estudi esmentat, és imprescindible per reeixir com a nou parlant de català.
Castells i muixeranga: aproximació sociològica
Aquesta aproximació més de caire sociològic em va recordar un estudi que, tot i que fa referència específicament a les colles castelleres, també podia aplicar-se a la muixeranga pels paral·lelismes que penso que podem trobar entre totes dues organitzacions. Així doncs, penso que podem afirmar que les colles muixernagueres, igual que els castells, són un clar exponent del que en sociologia es coneix com a socialització secundària, que permeten a les persones la interactuació entre iguals — i, per tant, un excel·lent context per a la pràctica del valencià—, un dels fets que van assenyalar més d’un cop alguns dels membres de les muixerangues convidats a la taula rodona de la Nucia.
Si tenim en compte, a més, que la socialització primària és la família i l’escola ens adonarem que en molts casos, durant els primers anys, l’únic punt de contacte del col·lectiu immigrant amb la societat d’acollida són aquestes associacions i… els cursos de català.
Com que els participants de la taula rodona «Una cultura per a un país. El fenomen de la Muixeranga» només van apuntar que aquest element podia ajudar a la integració sense anar gaire més enllà, vaig començar a preguntar-me si d’alguna manera des del País Valencià s’havia articulat alguna acció per convertir la muixeranga en el que és sens dubte un espai segur de socialització de la llengua. Em va semblar obvi que quedava pendent una anàlisi particularitzada sobre la muixeranga —sense sort, vaig intentar trobar-ne algun de relacionat— i penso que seria interessant emprendre alguna recerca per totes les derivades sociolingüístiques que pot tenir.
Resultats estudis
Ara bé, seguint aquest fil d’Ariadna, he de dir que tot i que s’ha investigat sobre aquesta qüestió en referència als castells no puc donar ara mateix una resposta concreta, perquè tenim resultats que penso que són contradictoris. Ara bé, tot i això, és un camí que caldria explorar per confirmar-ne la viabilitat com a espai d’aprenentatge informal.
Així doncs, si em centro en aquestes dos recerques que es contradeixen, veurem com mentre un estudi destaca el potencial de les colles castelleres com a element d’integració social, una altra aproximació al món casteller com Una diapositiva sociocultural dels castellers i castelleres de Catalunya conclou que la majoria dels membres són persones nascudes a Catalunya, cosa que no sembla pas paradigma d’integració social per la gran uniformitat ètnica dels grups analitzats.
Queda pendent, per tant, una estudi detallat de com aprofitar aquestes potencialitats, que hi són, ja sigui en la muixeranga o els castells, per convertir-los en aquests espais segurs d’aprenentatge de la llengua i que és una de les grans carències que tenim avui dia en aquest sentit.
Llei 1/2024, de llibertat educativa
D’altra banda, en un moment com l’actual al País Valencià era imprescindible abordar la crisi oberta pel govern de coalició del PP i VOX pel que fa a la Llei 1/2024, dita de llibertat educativa. Una anàlisi que van dur a terme el Jordi Manuel Antolí, professor de la Universitat d’Alacant, i la Rosanna Martínez, presidenta d’Escola Valencia, i que va constituir un dels moments més reveladors del Curs de Sociolingüística pels continguts tractats.
Des del Principat tenim tendència sovint a perdre el fil sobre el que passa al País Valencià i el rigor analític que van desplegar els dos ponents va ajudar a contextualitzar amb claredat l’audiència del moment que viu el sistema educatiu al sud del domini lingüístic.
L’exposició va anar del desencís lingüístic amb la política del govern del Botànic fins als canvis introduïts per PP i VOX, que segueixen la lògica del qüestionament sistemàtic de la unitat de la llengua, amb especial incidència en la Llei 1/2024, que cerca modificar les condicions de transmissió, aprenentatge i ús del valencià. Era impossible no pensar en aquests moments en com les llengües minoritàries, però sobretot les minoritzades, necessiten de polítiques lingüístiques a favor i no pas, com és en el cas valencià, de contraplanificació, que sempre té el mateix objectiu: la desaparició de la llengua.
De la por a la manca d’ambició
Ja en parlaré un altre dia, però mentre escrivia aquest article inevitablement recordava les paraules de la Mònica Barrieras, professora de la UB i membre del GELA, a les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia, pel que fa a la introducció d’un nou model educatiu a l’escola catalana per afavorir l’aprenentatge i l’ús del català.
Resumint la professora de la Universitat de Barcelona venia a dir que l’anunci d’aquest nou model podria tenir un efecte mobilitzador dels sectors contraris al català i, per tant, també un major escrutini judicial —encara més?—, és a dir, va verbalitzar la típica por de no plantejar uns objectius de màxims per evitar mals majors i la pregunta que em faig és si hi ha res pitjor que la manca d’ambició en política lingüística .
Ara, que cada dia sonen més forts els tambors de guerra quant al requisit lingüístic a l’administració pública, calen propostes ambicioses per portar els enemics de la llengua a un atzucac legal que permeti recórrer a la justícia europea, l’única que, com sempre, garanteix els drets de les minories.
Durant les ponències del Curs de Sociolingüística relacionades amb el sistema educatiu valencià flotava en l’ambient la constatació que la política lingüística educativa no és mai neutral i al País Valencià s’ha demostrat, a més, que els canvis de govern han propiciat conseqüències directes en aquest sentit per a la igualtat d’oportunitats i per al futur de la llengua al país.
Potser i només potser seria una bona idea escoltar que abans de qualsevol reforma del sistema educatiu seria interessant escoltar els professionals de la llengua que es deixen la pell a les aules per dignificar el català/valencià i actuar en funció també de la seua experiència docent, mai és tard.
Escola Valenciana i Famílies pel Valencià
No voldria pas passar alt el moment del Curs de Sociolingüística de la Nucia en què el centre de gravetat es va desplaçar fins a la societat civil i de com a partir de la mobilització d’entitats com Escola Valencia i Famílies pel Valencià —associació de recent creació— s’han aconseguit uns resultats que semblaven impossibles.
Una de les crítiques més contundents va ser també la forma com la conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana ha interpretat i aplicat els resultats, especialment a les zones de predomini lingüístic castellà. A la taula es va denunciar que, mentre a les comarques valencianoparlants els percentatges s’havien calculat sobre vots emesos, en algunes zones castellanoparlants s’havia decidit computar l’abstenció com a vot implícit a favor del castellà, la qual cosa reduïa dràsticament la creació d’unitats en valencià. Una tupinada provinent de tots aquells partits que diuen que les lleis s’han de complir…
A més a més, les entitats van verbalitzar l’abandonament institucional i el silenci de la Generalitat Valenciana amb el fals pretext de la neutralitat i l’excusa de garantir una votació en llibertat. És evident que el silenci també és una resposta i quan ens trobem en una situació de minorització com la del valencià no és casualitat que aflori la contraplanificació lingüística educativa en forma de silenci institucional.
No sempre és silenci, però, el que trobem i a Catalunya podem recordar perfectament que alguns partits polítics, com a resposta a la sentència del 25% de castellà a l’escola, van pactar l’ús curricular del castellà als centres educatius en el que va ser la millor manera que van trobar els responsables polítics de no prendre mal, ells mateixos, tot i que sabem que les seues propostes sempre acaben igual —a l’espera de la decisió del Tribunal Constitucional— i que no és res més que l’exemple paradigmàtic de la síndrome del gos apallissat.
Una altra pregunta que deixo flotant en l’ambient és si la defensa aferrissada del model d’immersió lingüística davant de les institucions de l’Estat hauria tingut uns resultats pitjors amb la mirada posada, un altre cop, als tribunals europeus.
Al País Valencià com a mínim ara saben que la mobilització social, que va haver de fer front a una hostilitat evident contra les entitats que promovien el vot a favor del valencià, va superar totes les circumstàncies adverses amb un missatge sempre en positiu, centrat en els avantatges del bilingüisme, allunyat del discursos d’odi de la part contrària i amb la constatació final que no existeix un rebuig generalitzat al valencià com s’havia volgut fer creure.
Queda pendent una actualització d’aquest article en què acabi d’oferir la meva visió particular de la intervenció de Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de Sociolingüística de la URV, la mirada del lingüista mallorquí Nicolau Dols a la situació de la llengua catalana a les Illes Balears i la intervenció de dos influenciadors —una de les meues dèries són les intervencions encara pendents en política lingüística a les xarxes socials— que van parlar del seu activisme a internet i amb què es va posar fi al Curs de Sociolingüística de la Nucia.
També aprofito aquest epíleg final per desitjar a tothom un bon Nadal.
Actualització del 27 de desembre
A continuació de l’epíleg final de la primera part de la publicació hi afegeixo contingut per acabar de repassar el Curs de Sociolingüística de la Nucia per acabar de repassar tot el que havia quedat pendent.
El Curs va continuar amb la intervenció del catedràtic de Sociolingüística de la Universitat Rovira i Virgili, Miquel Àngel Pradilla, que no es va limitar al diagnòstic sociolingüístic sinó que va articular un discurs també al voltant de la situació jurídica i també pedagògica, imprescindible per entendre l’estat actual de la política lingüística educativa a Catalunya, alhora va presentar alguns dels punts principals que hauria de contenir i tenir en compte un nou model lingüístic educatiu.
Catalunya, els mantres i la realitat
Si som dels que parem atenció a alguns dels mantres lingüístics que s’han repetit a la Catalunya dels últims anys aviat ens vindrà a la memòria aquell que afirma que tots els alumnes acaben l’ensenyament obligatori amb el mateix grau de competència en català i castellà. Suposo que acostumats com vam estar a voler creure —quan ja hi havia senyals d’alarma— que la immersió lingüística a les escoles continuava sent una història d’èxit, un cop descobertes les trampes, calia enredar la ciutadania amb una altra mentida de calibre extra.
Miquel Àngel Pradilla advertia que aquest mateix grau de coneixement de català i castellà és impossible sense un model coherent de vehicularitat del català —que ara mateix, hi afegiria, no garanteix aquest coneixement i que, a més, serveix més aviat per castellanitzar els alumnes catalanoparlants. La immersió lingüística a l’escola catalana, que es va començar a implantar mitjançant un pla pilot el curs 1983-1984 i es va generalitzar el curs 1992-1993, és un model que darrerament s’ha anat posant en qüestió pel punt d’inflexió que va suposar la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional que en cap cas tenia en compte el context sociolingüístic de totes dues llengües.
Llengua d’identificació: estat de la qüestió
Després d’aquesta radiografia, penso que coneguda per tothom, que fixava atenció en l’actualitat lingüística del país, Pradilla va obrir un segon bloc igualment preocupant per la situació sociolingüística de la joventut catalana. La situació és preocupant i cal posar-hi remei sense dilació perquè les dinàmiques costen molt de trencar-se i la que s’està instal·lant entre la gent jove del país ens porta de cap a la residualització del català. Doncs bé, en referència a aquesta qüestió, Pradilla ha participat en un estudi, encara pendent de publicació, elaborat a partir de l’Enquesta de Participació Cultural de Catalunya, en què amb dades a la mà es demostra que la capacitat de tracció del català entre els joves està clarament en entredit.
El catedràtic de la URV demostrava, comparant-ho amb les dades històriques recollides fins ara, que entre els joves hi ha una davallada significativa en la llengua d’identificació. De la llengua d’identificació ja en vaig parlar aquí, i per la importància que té m’hi vaig tornar a referir en aquest altre apunt després de les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia. Quan en remarco la importància és precisament perquè la llengua d’identificació és la variable que més s’associa a l’ús entre els joves, i aquesta davallada, com indicava Pradilla, té efectes entre els joves que tenen el català com a llengua inicial, però també amb altres llengües inicials.
Identitat bilingüe: consolidació entre els joves
La consolidació, a més, d’una identitat bilingüe català-castellà és alarmant perquè en el context actual es tradueix en un predomini de l’ús del castellà i no deixa de ser, en paraules de Pradilla, una substitució elegant en el sentit que el català ja no és la llengua prioritària també entre els parlants inicials. Ja ens podem imaginar què pot passar —que, de fet, ja ho sabem— a les grans ciutats en què la densitat d’ús ja acostuma a tenir uns nivells més aviat pobres i és justament en aquestes zones del país on l’estudi presenta una pèrdua d’identificació més intensa, tot i que es manté sobretot en els entorns rurals.
Política lingüística singularitzada
El mateix Pradilla, un cop va haver presentat aquestes dades, va concloure que una de les primeres conclusions que en podíem extreure era que davant la diversitat sociolingüística del país calia tenir en compte que els abordatges de cada situació no podien ser en cap cas uniformes. No sé si d’això se’n farà la lectura correcta perquè la política d’aquest país es fa des de Barcelona estant —amb el cap, els peus i el cervell que no sap anar més enllà de la Diagonal si no és per anar de vacances— sense la necessària i imprescindible visió del rerepaís, com en diuen a la capital.
En certa manera, ja m’hi vaig referir quan vaig parlar de política lingüística municipal, en què els exemples de Girona, volia replicar una EULP a escala local, o Vic i Manresa, amb un seguiment individualitzat del comerç local, que tenien com a objectiu l’obtenció de dades particularitzades per poder aplicar polítiques lingüístiques ajustades a la seua realitat. Per tant, sí, ens cal una política lingüística que tingui com a punt de partida el territori, les comarques i els municipis, i que respongui a les necessitats reals i individuals, una direcció en la qual penso que apuntaven les paraules de Miquel Àngel Pradilla.
El català a l’era digital
Tot i que l’estudi Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per a la llengua[1]qüestiona «el sentit de comparar els continguts en català i en castellà situant-los en pla d’igualtat», si tenim en compte que l’audiència potencial del català, 10 milions, i la del castellà, 534 milions, raó per la qual cal analitzar-ho també en funció d’aquestes diferències, Pradilla va voler remarcar aquestes diferències en l’àmbit digital.
Entenc del tot el sentit perquè, sigui com sigui, és evident que una part de la castellanització arriba per aquesta via i cal fer els possibles per canviar-ho d’una manera o d’una altra. Encara que assenyalem les diferències de base entre les dues llengües, les diferències no deixaran d’existir i continuaran provocant conseqüències en els usos lingüístics dels més joves. Per tant, cal trobar la manera que els continguts en català siguin referencials i que provoquin canvis profunds —identitat social o identificació lingüística, per exemple—, sense justificar-nos per les dificultats contextuals, que hi són i les hem de tenir ben presents, però que no hem de fer servir d’excusa.
Nou model lingüístic educatiu
D’altra banda, vaig trobar que el discurs de Miquel Àngel Pradilla, en referència amb la proposta d’un nou model lingüístic educatiu, anava en la mateixa direcció que el contingut de la ponència de la Mònica Barrieras a les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia, quan afirmava que calia prendre consciència dels límits jurídics a l’hora de dissenyar un model viable. Soc conscient de la complexitat, però si hem d’elaborar un nou model lingüístic educatiu des de la base de la vigilància judicial a la qual es veu sotmès el sistema educatiu a Catalunya, quant a la presència del català a les aules, em sembla un molt mal punt de partida. Ja deia fa uns dies en la primera part d’aquest article, d’acord amb les paraules de la professora Barrieras, que la manca d’ambició acaba condemnant el català a galeres perquè articular propostes de nous sistemes educatius amb rebaixes que es defensen per un pragmatisme possibilista no són la base per elaborar polítiques lingüístiques que puguin corregir la desigualtat que pateix el català.
La proposta gradualista de Pradilla, que acceptava la sentència del 25% de castellà a les aules a canvi de garantir l’altre 75% de català, oblida una premissa fonamental: al seu moment Espanya ja va acceptar el sistema d’immersió lingüística, un sistema que ara mateix malda per enderrocar.
El català a les Balears
Des de les illes Balears el professor de la UIB, Nicolau Dols, va construir un relat que va oscil·lar entre la descripció de la realitat objectiva de l’increment demogràfic accelerat i la defensa de la necessitat d’unes polítiques lingüístiques sòlides i basades en evidències. Dols va defensar que el creixement poblacional podia esdevenir una oportunitat si es desplegaven els mecanismes adients per incorporar lingüísticament els nous ciutadans i que el català esdevingui la llengua de cohesió.
La defensa sistemàtica dels moviments migratoris i la relació amb la llengua és una qüestió que sempre acaba apareixent en els debats sobre els usos lingüístics de la població. Segons les paraules de Dols penso que la pregunta que ens hem de fer és si realment són una oportunitat i, per tant, si els incorporem aquests nous ciutadans com a nous parlants i si tenim prou força per fer-ho, i sobre aquest punt, en primer lloc, puc referir-me a les dades —sempre fredes, ho reconec— de l’EULP 2023.
Llengua habitual segons lloc de naixement
Font: EULP 2023
Com podem veure només un 4,1% de la població nascuda a l’estranger ha adoptat el català com a llengua d’ús habitual, mentre que el castellà s’enfila fins al 56,8%. Algú podrà objectar que és normal perquè una part important de la població immigrada prové de països llatinoamericans. I sí, és veritat, perquè segons dades de l’Idescat del 2024, el 31,37% són persones nascudes a l’Amèrica Llatina, però, així i tot, fins a arribar a la xifra total encara queden més de vint punts i malgrat això la llengua habitual és el castellà. A mi el que m’agradaria trobar, en comptes d’un bonisme benintencionat, és la realitat i, a partir d’aquesta realitat, cercar les possibles solucions perquè salta a la vista que les que hem aplicat fins ara no funcionen. Fer una bona diagnosi no implica estar en contra de res ni de ningú, és només una eina per poder intervenir, que és l’objectiu de la política lingüística.
El model productiu català
En segon i últim lloc, podríem tenir en compte també les paraules del demògraf Andreu Domingo durant les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia, en què es mostrava molt preocupat pel fet que el model productiu català[2] produeix una gran segregació laboral i residencial dels immigrants, cosa que com podeu suposar no és un model precisament catalanitzador perquè redueix l’exposició a la llengua.
Com podem deduir en aquest model hi convergeix l’economia i la llengua catalana, amb una clara problemàtica estructural en un sistema econòmic renuent al canvi, sigui a Catalunya o a les Illes Balears, on la turistificació encara és més intensa, amb l’afegit que, com indicava Nicolau Dols, a les Balears l’últim estudi sociolingüístic data del 2014, per la qual cosa les intervencions serien a partir de les dades estadístiques d’anàlisis antigues.
Dols també destacava que la transmissió intergeneracional s’ha afeblit, però, tot i això, la comprensió del català continuava sent alta, fonamental per articular la llengua pròpia com a llengua de relació i d’escola a les Balears. Una altra idea de Nicolau Dols que no voldria deixar de remarcar és la defensa que la integració lingüística només és efectiva si s’articula a partir del reconeixement de les llengües d’origen i, per això, cal eliminar la consideració que la llengua familiar és un obstacle en comptes d’un recurs.
Propostes d’intervenció de la universitat estant
D’acord amb aquesta argumentació plantejava la creació d’espais als centres educatius on les llengües d’origen puguin tenir visibilitat i utilitat pedagògica. Ignoro si el Nicolau Dols té un coneixement professional de l’escola o l’institut, però atesa aquesta idea el primer que em pregunto és quina viabilitat té en el marc de l’escola, o sigui, si n’ha parlat amb els professionals per determinar-ne les possibilitats d’èxit. Estem cansats de veure com des de la universitat s’han proposat canvis metodològics per part d’investigadors que no tenen cap mena de contacte amb el dia a dia de l’escola;[3] per tant, innovació sí, però a partir de sinergies entre mestres i professors de primària o secundària i docents universitaris.
La llengua catalana serà digital o no serà
Finalment, la darrera taula que volia destacar del Curs de Sociolingüística de la Nucia és la que es va centrar en l’activisme digital de dos influenciadors valencians que aprofiten les xarxes socials com a canals per fer visible el valencià en espais d’oci i que s’han convertit en contextos culturals de consum massiu. De la importància d’aquest mitjà fa temps que se n’ha anat parlant, però voldria tornar a remarcar un cop més com n’arriben a ser de fonamentals, les xarxes, que són l’espai on preferentment s’ha desplaçat el consum dels joves de la tribu.
Hi insistia també la Mònica Terribas[4] en una de les jornades sobre el futur del català del Pacte Nacional per la Llengua: cal produir els continguts que consumirà el públic jove mitjançant les xarxes socials, que és on s’ha desplaçat el consumidor, jove, de continguts digitals, i a la vegada generar referencialitat entre la comunitat de parlants. Per això, hem d’ajudar als creadors —les beques propulsió anirien en aquesta direcció, però són insuficients—, perquè tinguin llibertat a la recerca de la cobejada incidència social i els valgui la pena dedicar-se a crear aquesta referencialitat a les xarxes, que és on el català es veurà beneficiat per totes les derivades sociolingüístiques que porta implícites com és l’ús o la preeminència de la llengua en entorns digitals i consegüentment a la vida real.
Missatge per als creadors
En aquest sentit, el missatge que caldria enviar a tots els creadors de contingut és que les administracions estan resoltes a donar suport i acompanyament perquè puguin produir tot aquest contingut des de la consciència de ser un parlant de català que entén la xarxa com un altre lloc natural per expressar-se en la seua llengua, una naturalitat ni meditada ni programada sinó arrelada al seu dia a dia.
En definitiva, el que va posar de manifest aquesta darrera taula va ser que el veritable potencial de les xarxes no és només tecnològic, sinó que rau en la capacitat de generar referents lingüístics, quotidians, immediats i propers. L’aparició d’aquestes noves veus ha de ser reconeguda i incorporada com a part essencial d’una estratègia sociolingüística moderna, perquè serà digital o no serà. És per aquest motiu que penso que, com a desig per a pròximes edicions del Curs de Sociolingüística, caldria incorporar més activament en un futur taules dedicades íntegrament a aquestes qüestions que ja formen part de la vida diària de milers de joves, com a consumidors, sí, però també com a creadors.
[1] A la quarta entrega del monogràfic que dedico sobre els usos lingüístics dels joves, que tinc pendent de publicar, dedicaré algun apartat a aquest informe.
[2] Si el que volem és aterrar-ho encara més és imprescindible veure com Miquel Puig, en el marc de les jornades «El català, reptes i propostes. El futur de la llengua àmbit per àmbit» del Pacte Nacional per la Llengua, va analitzar el model productiu català i per què tenim aquest model econòmic i un tipus determinat d’immigració.
[3] Recomano una lectura reposada de l’article «Què passa amb magisteri» on hi podem trobar frases com “hi ha molts professors de magisteri que no han ensenyat mai en una escola”, una frase que em serveix per recordar que són aquest mateixos professors són els que després també ensenyen els futurs docents de secundària al màster de professorat.
[4] En aquesta presentació feia referència específica als mitjans de comunicació convencionals, però penso que el que planteja la Mònica Terribas pot fer-se extensiu també a les xarxes socials a les quals també es referia.
Com avançava en un dels epílegs de l’apunt de la setmana passada avui toca parlar de quin és el panorama formatiu quant a sociolingüística i política lingüística. Sobre aquesta qüestió, el que ens hauria de semblar incomprensible avui dia és que en el context sociolingüístic actual de la llengua catalana no hi hagi la voluntat per part de les universitats públiques del país d’ampliar l’oferta de formació en sociolingüística i ampliar la nòmina d’especialistes per atendre la situació d’emergència lingüística que en alguns llocs del domini lingüístic ja comença —i soc optimista— a donar senyals de substitució lingüística.
Assignatures específiques als graus
Si anem a la formació en sociolingüística i política lingüística que trobem als plans d’estudis dels graus en Filologia Catalana el primer que descobrirem és que en totes les universitats s’ofereix l’assignatura de Sociolingüística i el que varia és el nombre de crèdits, dels tres de la UdG als sis de la UAB, UdL, UB, UOC o la URV. A Girona, a banda de deixar l’assignatura en només tres crèdits, li han canviat el nom i l’han denominada El Català Avui.
Si cerquem una assignatura que tingui relació amb la política lingüística veurem com n’apareix una a la UdL, Política i Planificació Lingüístiques; a més a més, és l’única universitat catalana en què és una assignatura obligatòria, ja que en les altres dues que l’ofereixen, la UB i la UOC, és optativa. Així mateix, aquesta assignatura havia existit en els plans d’estudis antics de la UAB i la URV, però ara mateix està desactivada.
Com a curiositat personal, a la URV, la meva universitat, prefereixen oferir assignatures com Taller d’Escriptura i Onomàstica —i potser estan de sort perquè a la meva promoció li va tocar Narrativa Oral, una assignatura de la qual en vam extreure grans aprenentatges— abans de tornar a incloure al pla d’estudis l’assignatura de Multiculturalisme i Política Lingüística, que va desactivar-se el curs 2019-2020.
A més a més, a la UOC inclouen al pla d’estudis Sociologia General i Multiculturalisme i Educació, en què es treballa el disseny de polítiques lingüístiques en l’educació formal i la no formal entre altres qüestions.
Cas específic: grau en Llengües Aplicades
He deixat per al final un cas a part perquè no es correspon a cap grau en Filologia Catalana, sinó que fa una mena de tractament de diverses llengües: és el grau en Llengües Aplicades de la Universitat Pompeu Fabra —sí, quines coses, en aquesta universitat a banda de maltractar el català en pro de la internacionalització tampoc no tenen el grau en Filologia Catalana.
Així, al grau en Llengües Aplicades s’inclou l’aprenentatge de dues llengües estrangeres, es combina amb estades a l’estranger, i és l’ensenyament en què podem trobar un conjunt de crèdits —trenta-un, concretament— amb assignatures obligatòries com, per exemple, Estudi de Casos: Llengües i Societat; Estudi de Casos: Llengües i Empresa, o Estudi de Casos: Llengua i Educació. Seria, segons sembla, el grau que proporciona una millor formació en sociolingüística o, com a mínim, amb molta més profunditat que en la resta d’ensenyaments, però amb la condició del coneixement extra de llengües estrangeres a part del castellà.
Màsters i postgraus: una especialització per posar-se a plorar
Si volem trobar una especialització, però, cal tenir en compte que en, en principi, després de la reforma que va suposar per al sistema universitari el Pla Bolonya, que va implantar l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’especialització cal anar a cercar-la als màsters i postgraus.
Si revisem l’oferta de màsters i postgraus relacionats amb les llengües o les humanitats veurem que ara mateix no hi ha absolutament cap estudi especialitzat que tingui la formació en sociolingüística i política lingüística com a eix principal. De fet, de tots els ensenyaments relacionats que assenyalava en un article al seu blog l’avui conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, no en queda cap ni un.
En aquesta mateixa publicació ja indicava que aleshores no hi havia cap màster oficial únicament de formació en sociolingüística i política lingüística a Catalunya; de totes maneres, l’orientació que hi donava el conseller tenia més un vessant acadèmic que professionalitzador i anava encaminada bàsicament en direcció al doctorat en política lingüística.
La pregunta que em faig és si realment és necessari el doctorat per exercir com a professional en aquest àmbit, ja que tot i que estic segur que quatre anys de recerca per elaborar una tesi doctoral han de ser un bon bagatge intel·lectual, també és ben cert que tampoc no cal allargar-ho innecessàriament. Potser, i només potser, és quan l’alumne, endut per la dinàmica —desbocada?— de publicacions d’articles d’investigació en revistes científiques, s’instal·la en l’anàlisi i no en la intervenció, però això ja seria, penso, un altre debat sobre les universitats que ara no toca.
La qüestió que estava plantejant, però, és tota una altra: podem trobar formació en sociolingüística de qualitat a les universitats en aquest àmbit de coneixement per especialitzar-nos? La resposta és un no rotund i, fins i tot, podríem allargar-ho perquè tot neix del mateix problema, la manca de vocacions en l’àmbit de la filologia catalana. Si ja no tenim demanda d’alumnes disposats a cursar aquesta especialitat, ja ens podem imaginar quina pot ser l’oferta de màsters i postgraus que s’han de nodrir dels alumnes que acaben amb èxit aquest grau.
La (no) oferta formativa per a graduats universitaris
Si anem a examinar quina és l’oferta ara mateix de segon cicle d’estudis universitaris veurem que, si resseguim algunes de les propostes que feia Francesc Xavier Vila, pràcticament no queda res de res.
Així doncs, podem consultar el Màster en Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes de la UAB i la UB. A la mateixa web de l’ensenyament s’hi diu que «proporciona formació necessària […] per a professions relacionades amb […] l’assessorament i dinamització lingüístics», una especificació que podríem entendre relacionada amb la política lingüística fins a cert punt. Ara bé, quan entrem dins del contingut ens adonem que realment del conjunt de seixanta crèdits del màster només en dediquen deu a la formació en sociolingüística —un 16,67% del total—, tot i que només s’activen en anys alternatius.
En aquesta relació d’ensenyaments universitaris també es feia referència al postgrau en Gestió de la Diversitat Lingüística i Cultural, en aquest cas organitzat per la UOC, del qual només ha sobreviscut aquest vídeo promocional i alguna altra perla en forma de conferència del Pere Mayans, a la qual, tot sigui dit de passada, convindria donar-hi un cop d’ull.
Podria referir-me a altres estudis, però estan més orientats a l’ensenyament específic del català que no pas a la formació en sociolingüística. A més a més, fins al curs 2023-2024, el CUSC va organitzar el curs superior universitari «Els discursos sobre la promoció del català: perspectives i argumentaris», de 120 hores, que tampoc ja no es troba dins de l’oferta formativa de la Universitat de Barcelona.
Finalment, també el CUSC organitza el Seminari del CUSC-UB de sociolingüística i política lingüística, que perviu encara avui dia i que té enguany un programa força atractiu, però evidentment no compta amb un itinerari formatiu que doti els futurs professionals d’eines suficients per fer front als reptes de la llengua catalana en sociolingüística i, per tant, no hi ha cap universitat catalana que atenguin aquesta demanda, però sent honest també em pregunto si aquesta demanda existeix; sigui d’una manera o d’una altra la realitat és que he estat cercant formació en sociolingüística des que vaig acabar el grau i no hi ha hagut manera de trobar-ho.
Tornant al CUSC, sorprèn també que diguin que donen resposta a necessitats tant acadèmiques com educatives quan resulta que pel que fa a oferta formativa estem com estem, però també és evident que no és pas el CUSC qui ha de resoldre aquesta mancança de la qual en són responsables les universitats públiques del país. En aquest sentit, sí que és cert que la tendència mercantilista —excessiva?— en què viuen instal·lades les universitats catalanes tampoc sembla que hi hagi d’ajudar gaire.
Què diu la Llei 2/2023, del sistema universitari?
La Llei orgànica 2/2023, del sistema universitari, no indica textualment l’obligatorietat d’extingir els màsters amb poca demanda, però també afirma que per impartir un ensenyament es requereix un informe que n’acrediti la necessitat i la viabilitat acadèmica i social. És obvi, doncs, que les universitats prenen i prendran decisions sobre l’oferta de màsters en funció de les lògiques del mercat, per la qual cosa la demanda de l’alumnat —o la no demanda, en aquest cas— marcarà el futur d’alguns ensenyaments universitaris.
Potser hauríem de recordar a les universitats públiques que un principi bàsic del servei públic és la prestació de serveis que, per definició, acostumen a ser deficitaris, i que és precisament per aquest motiu que els cobreix l’administració pública.
XXXVIII Curs de Sociolingüística de la Nucia
En darrer lloc, no volia oblidar-me del Curs de Sociolingüística de la Nucia que des del 1988 és un punt de trobada ineludible de la sociolingüística en llengua catalana i que s’ha convertit per mèrits propis en el curs degà pel que fa a la formació en sociolingüística. El Curs articula cada edició al voltant d’una qüestió principal amb la finalitat de desplegar uns continguts i uns objectius sobre aquest eix temàtic, i enguany ha dedicat una part important de la programació a la Llei 1/2024, mal anomenanda de llibertat educativa.
Precisament el mes passat vaig assistir a l’edició del 2025 i la setmana vinent li dedicaré un article monogràfic en què tractaré de situar alguns dels temes que s’hi van tractar perquè són una part important dels punts sobre els quals recau, penso, el futur de la llengua.
Epíleg: avanç informatiu
Ja avanço que n’hi haurà uns quants de sucosos que entren dins dels objectius temàtics d’aquest blog; de moment, puc avançar que la ponència que hi va presentar el catedràtic de Sociolingüística de la Universitat Rovira i Virgili, Miquel Àngel Pradilla, va ser molt significativa perquè hi exposava dues dades bàsiques: per una banda, la davallada de la llengua d’identificació entre els joves de llengua inicial catalana; per l’altra, la consolidació en els joves catalans d’una identitat bilingüe català-castellà.
També hi van tenir força presència, com no podia ser d’altra manera, atès el context polític actual, els resultats de la votació de la llengua base i de com hi ha diferents maneres de comptar un resultat perquè sempre beneficiï el castellà, però tot això ja serà la setmana que ve.
Ampliació a 28 de desembre de 2025
Després de l’impacte que va tenir la publicació d’aquest article vaig rebre alguns missatges que anaven encaminats a esmenar el fet de no haver inclòs alguns ensenyaments en el llistat que vaig elaborar. Espero que aquesta publicació valgui per a corregir-ho.
Com alguns lectors del blog em van assenyalar, a la publicació original vaig deixar d’incloure dos ensenyaments prou significatius als quals també m’hauria d’haver referit, ja que per contingut anava en la línia de l’objectiu de l’article.
Oferta al grau en Lingüística
Així doncs, vist i revisat tot plegat, en primer lloc, hauria d’haver fet referència al grau en Lingüística de la Universitat de Barcelona. Sens dubte és el grau de referència conjuntament amb el de Llengües Aplicades de la UPF que dedica el contingut formatiu al coneixement de les llengües, ja siguin les europees —alemany, anglès, basc, francès, gallec, grec, italià, neerlandès, polonès, portuguès, romanès i rus—, com també llengües semítiques —àrab i hebreu.
Ara bé, si ens centrem en el contingut específic d’assignatures de l’àmbit de la sociolingüística i la política lingüística veurem que dins del pla d’estudis l’oferta se centra en quatre assignatures: Sociolingüística i Variació i Polítiques Lingüístiques, que en ambdós casos són obligatòries, i les optatives Ecologia i Planificació Lingüístiques i Antropologia Lingüística. En el cas d’aquestes dues optatives, quant a la primera, l’objectiu és la comprensió de conceptes com el contacte de llengües, el multilingüisme o el canvi i evolució sociolingüística; pel que fa a la segona, l’antropologia lingüística cerca entendre el llenguatge com una pràctica cultural i, per tant, des del punt de vista de la sociolingüística ens pot servir per explorar un d’aquells mantres que s’ha repetit de forma insistent referit a les llengües i que és cada una reflecteix una visió del món única.
Així, pel que fa a ensenyaments estrictament lingüístics, l’oferta que tenim ara mateix a les universitats públiques veiem que té coincidències clares quant a l’assignatura de Sociolingüística, excepte a la Universitat de Girona, amb una denominació i una oferta de crèdits —només tres— diferent de la resta, i també en el cas del grau en Llengües Aplicades en què es concreta l’oferta en diferents “estudis de casos” a partir dels quals desglossen diferents àmbits d’actuació sociolingüística.
Màster en Llengua i Comunicació Digital
D’altra banda, gràcies a alguns missatges rebuts, vaig descobrir el Màster en Llengua i Comunicació Digital de la Universitat de Lleida, que penso que respon als objectius de la cerca, encara que entra en un àmbit encara més especialitzat com el de la comunicació digital.
Si entrem a analitzar-ho amb detall, per un costat, hi ha el bloc de fonaments lingüístics i sociolingüística amb dues assignatures —Narració, Persuasió i Informació als Mitjans Digitals i Llengua Ideologia i Interculturalitat als Mitjans Digitals— que examina la comunicació intercultural, les ideologies lingüístiques o la persuasió en el món digital.
Per l’altre, cal destacar també l’assignatura Mètodes d’Investigació en Mitjans Digitals. Després de la lectura del programa penso que les bases que ofereix quant a tècniques de recerca qualitativa i quantitativa poden extrapolar-se i ser d’utilitat a altres recerques sociolingüístiques.
Finalment, tenim l’optativa Anàlisi del Discurs Digital, que aborda la construcció de les identitats a partir de textos digitals, i El Tractament del Multilingüisme de Continguts Digitals, que analitza l’impacte del multilingüisme i l’adequació del discurs a diferents perfils socioculturals, dues assignatures que es mourien també dins de la formació d’aquest àmbit d’especialitat.
Per tot plegat, si tenim en compte la importància dels contextos digitals avui dia, aquest màster de la UdL entra de ple en el que molts analistes han qualificat com una de les revolucions del segle XXI, raó per la qual la formació de professionals és imprescindible, sobretot dels procedents d’espais amb llengües diferents d’aquelles que ara mateix ja són llengües hegemòniques a les xarxes socials.
Fa un parell de setmanes m’endinsava en l’anàlisi de les dades d’usos lingüístics, sobretot de l’informe Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments en què s’aborda la problemàtica amb xifres contrastades i, a més, hi afegia, algunes dades pròpies treballades a partir de la darrera Enquesta d’usos lingüístics.
És obvi que l’anàlisi podem fer-lo sempre més extens, però alhora també penso que la situació ara mateix del català —aquí podeu trobar una bona anàlisi de les dades territorialitzades de l’Enquesta d’usos lingüístics 2023 que apunta algunes idees interessants en aquest sentit— no és precisament la millor per extralimitar-nos en l’anàlisi.
Apliquem els remeis
Ara és urgent centrar-nos en l’aplicació dels remeis sense dilacions per canviar aquests usos lingüístics i deixar d’analitzar l’estat de llengua. De sobres és coneguda la meva opinió sobre el fet que el català és una de les llengües del món més monitorades i el que li cal actuar, és a dir, implementar les polítiques lingüístiques que corregeixin més aviat que tard la situació que viu amb diverses crisis sotjant-la alhora.
Just ahir acabava una jornada de dos dies en què s’han analitzat diversos àmbits des del punt de vista sociolingüístic i voldria compartir algunes de les dades que es van referir als usos lingüístics dels joves que em semblen molt pertinents per al contingut d’aquests articles dedicats als joves i no, no em vull excedir en l’anàlisi, però cal tenir-les en compte per adonar-nos de la gravetat de la situació.
Així doncs, a partir de l’anàlisi d’un conjunt d’indicadors, que va presentar-nos l’Esteve Valls, un dels ponents d’aquestes jornades, vam poder veure que els joves d’entre 15 i 29 anys comparteixen tres trets en tots els territoris de llengua catalana:
Primer tret compartit
En primer lloc, que entre els usos lingüístics que no m’agraden dels parlants més joves s’ha observat que ja no es produeix enlloc un increment de la identificació exclusiva amb el català respecte d’aquells que el tenen com a única llengua oficial. Així, quan comparem les variables de llengua inicial i llengua d’identificació veiem que hi ha un manteniment a Andorra, però que es retrocedeix a la resta del domini lingüístic.
El retrocés que es detecta en aquesta franja d’edat és especialment destacable perquè en un estudi anterior ja s’havia constatat que la llengua d’identificació —en aquest apunt vaig definir a què ens referim quan parlem d’aquest concepte i vaig compartir-hi també algunes altres dades— és la variable que més s’associa a l’ús entre els joves. Què vull dir amb això? Que si baixa aquest percentatge és quan el castell de cartes, un castell que ja s’aguantava d’aquella manera, s’enfonsa.
No és una qüestió qualsevol perquè sense aquesta vinculació no es poden consolidar uns usos lingüístics extensius i això és un drama, que si fos l’únic rai, però ja se sap que les notícies dolentes a casa del pobre venen de dos en dos perquè també és cert que en una part, encara petita, de joves catalanoparlants inicials s’està obrint pas una nova categoria: la dels joves que incorporen a la seva identitat lingüística el castellà i, en aquests casos, la convergència lingüística acaba anant sempre en una direcció, endevineu quina?
Segon tret compartit
En segon lloc, que enllaça amb això que deia de la convergència lingüística, és la pronunciada tendència d’aquesta franja d’edat a adaptar-se a la llengua de l’interlocutor, en totes direccions, eh, no hi ha una direcció única, tot i que convergeixen més els joves catalanoparlants que no pas els castellanoparlants. En aquest aspecte són els líders, o sigui, no hi ha cap altra franja d’edat analitzada que tingui una tendència en els usos lingüístics amb una convergència tan accentuada. I torno a preguntar, en quina direcció convergeix lingüísticament el jovent del país?
Tercer tret compartit
Finalment, hi ha un tercer aspecte en què s’han detectat coincidències en els usos lingüístics dels joves de tota la catalanofonia que té a veure amb els usos intrageneracionals, és a dir, entre membres d’una mateixa generació, i és que l’ús del català amb els amics és inferior del de llengua inicial o familiar, una qüestió que té més incidència en joves fills de parelles que han adoptat el català amb els fills, però que tenen el castellà com a llengua de relació entre els pares i, per tant, demostra que ja ni tan sols la transmissió lingüística intergeneracional és suficient per assegurar aquesta transmissió.
Aquestes són dades acabades de sortir del forn i sens dubte em doten d’elements per tornar a la càrrega amb el mantra que ens cal anàlisi, però encara ens fa falta més intervenció i és aquí on començo amb la segona part de l’article: la necessitat del canvi de percepció pel que fa a la llengua.
Canvi de percepció
Aquest canvi és bàsic perquè els usos canviïn i deixin de convergir sempre cap al mateix costat; de fet, més que bàsic és del tot imprescindible vist l’anàlisi que acabo de comentar. A tot això, ja no he entrat, i podria fer-ho perquè hi ha matèria primera, eh, en el fet que les llengües hegemòniques com el castellà i l’anglès sempre parteixen amb avantatge perquè abans que comencin a córrer ja tenen gran part del camí trillat.
En canvi, les llengües minoritàries arrosseguen càrregues prèvies com, en el nostre cas, l’omnipresència del castellà —sobretot en contextos com les xarxes socials que conforma la boirina enganxosa que acompanya tot el dia els jovent de casa nostra. Ara, a més, després de la la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, ha acabat també entrant per via judicial amb un 25% de castellà obligatori a les escoles públiques del país, un dels pocs llocs en què el català, amb tots els peròs que vulgueu, encara tenia certa preeminència.
La medecina
Per tant, com comentava, si volem canviar les percepcions prèvies que condicionen —i de quina manera— els usos juvenils caldrà que duem a terme una actuació que es marqui l’objectiu d’establir un efecte durador que modifiqui la visió prefixada que tenen aquests joves i que té l’epicentre en la manca d’autenticitat de la llengua.
Repeteixo: no és fàcil perquè aquesta manca d’autenticitat ve predeterminada pel núvol —radioactiu?— que acompanya les llengües hegemòniques i que condiciona la convergència lingüística i tantes altres coses dels usos lingüístics com és el fet que una llengua també és més cool i sona més bé perquè estem més acostumats a sentir-la.
En aquest punt, qui pot competir amb la presència massiva d’anglès i castellà a les xarxes socials, a la música, a la literatura —Collboni, quina gran idea, eh, la beca menjadora per a autors en llengua castellana—? Uns consums que com deia el sociòleg Salvador Cardús són qualsevol cosa menys eleccions lliures i és aquí que tornen a aparèixer les protagonistes de la història en forma de llengües hegemòniques.
Així doncs, cal centrar els esforços a canviar aquestes percepcions de manca d’autenticitat envers el català, una llengua que els adolescents sí que perceben com una imposició del sistema. Una qüestió que té a veure directament amb la manera com molts d’aquests joves han entrat en contacte amb la llengua, sobretot en el cas de nois i noies procedents de famílies no catalanoparlants, i que viuen en un entorn on la socialització es duu a terme majoritàriament en castellà.
La llengua del sistema
I ara la pregunta: a quins llocs té presència majoritària el català? Exacte, educació i administració pública, aleshores és fàcil que s’estableixi una relació en què el català esdevé la llengua marcada simbòlicament per un convencionalisme del qual fugen sistemàticament les franges de població més jove, que són antisistema per definició. Cal parar atenció a aquesta circumstància perquè haurà d’orientar absolutament les intervencions que hi vulguem dur a terme, que hauran de ser pensades en tot moment amb la voluntat explícita d’allunyar-se de qualsevol convencionalisme i cercant una complicitat que s’assimili al tracte entre iguals.
La fòrmula Plats bruts
En el cas del català ens hem de preguntar si la llengua catalana s’ha situat a un nivell de llengua ambiental —amb tots els matisos que vulguem posar a aquest concepte— que d’alguna manera hagi influït els joves durant la seva vida. Com? Mitjançant alguna experiència que faci que en tinguin una predisposició positiva i en aquest és interessant el que deia fa uns anys l’Oriol Grau, guionista de Plats bruts , la sèrie més intergeneracional de la història de Televisió de Catalunya:
«Quan vull captar l’atenció de l’espectador jove, sobretot a l’hora de fer humor, utilitzo el català col·loquial[1], del carrer, un català incorrecte, contaminat, amb presència de castellanismes, però viu, actual i molt més proper a la llengua quotidiana, i això ajuda a permetre que els joves espectadors s’hi identifiquin de seguida.»
L’opinió de l’Oriol Grau és important perquè prové d’un creador d’èxit de productes audiovisuals i d’oci que ha reflexionat sobre el producte que ofereix també des d’un punt de vista també lingüístic i coneix a què donen prioritat els joves a l’hora de consumir continguts audiovisuals i, en aquest sentit, la seva opció lingüística és clara: quan ha de fer humor, fa servir el català col·loquial, un model de llengua que reprodueix i adapta els registres i els usos habituals del carrer perquè el que cerca és la identificació de l’audiència amb el producte que s’ofereix.
Les xarxes socials
Sense perdre de vista aquestes reflexions, una segona qüestió que hi està relacionada pel que fa al consum d’oci és quines preferències tenen en compte i quins altres factors els influeixen a l’hora de decidir-se per uns productes o per uns altres i és aquí on ja puc enllaçar directament, fins ara ho havia comentat de passada, amb els entorns digitals que és on passen més hores enganxats els nostres protagonistes de la història; això, però, serà durant les pròximes setmanes.
Epíleg 1: article 18 de desembre
Ara mateix tinc diverses qüestions sobre la taula que tractaré durant les pròximes setmanes i amb aquest epíleg vull fer-ne un petit esbós. Just la setmana vinent publicaré un petit article que he dedicat a la mancança de formació en l’àmbit específic de la sociolingüística i la política lingüística, un fet que em sembla paradoxal si tenim en compte la situació i el context de la llengua catalana amb una crisi dels usos lingüístics sobretot entre els joves, per exemple, que penso que està demandant professionals que no poden formar-se per la manca d’oferta endèmica que hi ha en aquests moments i des de fa anys.
Epíleg 2: article de regal per Nadal
A continuació, la setmana de Nadal, just el dia 25, parlaré específicament del XXXVIII Curs de Sociolingüística, que es va celebrar el 14, 15, 21 i 22 de novembre a la Nucia, i al qual vaig assistir. Penso que serà interessant recuperar algunes qüestions que són d’especial transcendència pel contingut d’aquest blog —els usos lingüístics del jovent— en un curs que, de moment, és dels pocs espais amb contingut específic en sociolingüística i política lingüística que hi ha avui als Països Catalans.
Epíleg 3: el 2026 tornen els joves
Començaré el 2026 parlant d’un estudi que revisa què passa amb els youtubers i els instagramers i en veurem algunes dades i usos lingüístics interessants, sempre amb l’objectiu principal de construir una sortida d’aquest atzucac, que la trobarem, que aquí del que es tracta és d’anar de cara a barraca i trobar solucions: pensar-les, plantejar-les i aplicar-les, sobretot aplicar-les.
Epíleg 4: la qualitat lingüística s’ha de pagar
Durant aquestes primeres setmanes del 2026 espero que ja hagi donat forma a la idea que tinc d’article que encara la qualitat lingüística als mitjans de comunicació. Tot plegat va sorgir després de constatar algunes pífies de calibre extra a la pàgina web de la ràdio líder del país que em va fer preguntar si realment la qualitat lingüística era un valor o més aviat una nosa en els mitjans perquè no vol pagar-se un assessorament lingüístic de qualitat.
A partir d’aquí vaig recollir en diferents enllaços alguns errors que penso que potser ens haurien d’estalviar, la voluntat seria el d’obrir un debat que també és important: en una societat com la nostra, en què vivim en una dictadura de l’actualitat i de la sobreexposició informativa poden tenir realment cura els mitjans de comunicació del contingut i la qualitat lingüística si no contracten i paguen adequadament per un assessorament lingüístic de qualitat?
Article actualitzat el 13 de desembre de 2025 per incorporar els epílegs amb l’agenda de les pròximes publicacions al blog
[1] Moltes vegades ens preguntem si l’acceptació d’aquest català col·loquial ve a dir-nos si el català no és capaç per ell mateix de crear un col·loquial ric i lliure d’interferències, però si ho comparem amb el castellà podem dir també que el castellà té un col·loquial mediatitzat, que seria el que es fa servir quan parlem de sèries de ficció, també interferit per la llengua anglesa i, en aquest sentit, són interessants els treballs al voltant d’aquesta qüestió que ha publicat el professor Juan Gómez Capuz com, per exemple La interferencia pragmática del inglés sobre el español en doblajes, telecomedias y lenguaje coloquial: una aportación al estudio del cambio lingüístico en curso.
Ara bé, també és veritat que el castellà no es troba sotmès a les mateixes problemàtiques de català i que, per tant, aquesta hibridació amb l’anglès es pot assumir des d’una altra perspectiva.
Faig un petit parèntesi i durant aquesta setmana deixo aparcats els articles relacionats amb la llengua i els joves que he tractat aquí i aquí per presentar Els desposseïts, una de les novel·les que més m’han fet reflexionar al voltant de la idea com els éssers humans afrontem les nostres contradiccions i del fet que la voluntat inequívoca de millorar la nostra societat topa indefectiblement també amb les nostres subjectivitats.
La literatura ha de servir d’entreteniment? Sens dubte, però també ha de ser el vehicle per expressar la imperfecció implícita que s’amaga darrere de qualsevol activitat humana i és que vol explicar-nos l’Ursula K. Le Guin, perquè la veritable literatura és aquella que és com un cop de puny perquè t’embranca en aquest debat sense contemplacions.
Els desposseïts pertany a aquesta classe de literatura i malgrat que va ser escrit per Ursula K. Le Guin l’any 1974 tots els temes que van apareixent al llarg del llibre són ben presents en la societat del segle xxi. Aquest és un de tants mèrits que converteixen aquest clàssic de la ciència-ficció —ja seria hora de classificar-lo sense etiquetes i directament parlar de clàssic de la literatura universal— en un llibre indefugible per a qualsevol persona que es consideri un amant de la literatura en majúscules.
Le Guin sap combinar amb mestria la realitat de dos móns un dels quals és l’antítesi del que per a l’autora representa el que és ideal; malgrat això, la seva honradesa intel·lectual gosa presentar Urras com un món no únicament de propiedors i sap anar més enllà del tòpic. Així mateix, a Anarres no tot compleix al peu de la lletra el que per alguns podria classificar-se com a paradís de les utopies i Ursula K. Le Guin, amb la mateixa sinceritat, gens doctrinal, no dubta a caracteritzar la societat anarresi amb les contradiccions que afloren en totes les societats.
Anarres per a Le Guin és un món ideal amb una idea perfecta que ha estat devorada per un conformisme social que està enverinant la gènesi del pensament odonià fins a burocratitzar un món sense lleis explícites, però amb un seguit d’implícits que aboca els idealistes més purs al límit de la bogeria davant la de la deformació de la idea primigènia.
A Els desposseïts anem assistint també al xoc cultural, que representa la presència en un nou món com el d’Urras, per part d’un anarquista com el Shevek i que Le Guin constantment retrata mostrant les diferències entre tots dos móns. Els paral·lelismes amb les societats capitalistes són inevitables i buscats perquè del que es tracta també és de contraposar les dues societats des d’un mateix punt de vista, el d’un outsider com el Shevek, que malgrat tot continua convençut d’aquell ideal odonià.
Le Guin se serveix d’aquesta mirada en primera persona per establir un viatge d’anada i tornada constant entre Urras i Anarres que no es limita a presentar Anarres com la utopia d’un món millor, sinó que també el presenta com una opció de vida imperfecta en tant que establerta per personatges que conviuen amb les pròpies contradiccions personals, sentimentals, polítiques, etc., i que forma part de la mateixa idiosincràsia de l’ésser humà.
La reflexió contínua del protagonista al voltant de la seva vida, que s’entrellaça a la mateixa idea fundacional d’Anarres fins a fer-la indistingible, és el vehicle perfecte que ens agafa de la mà per mostrar-nos també la gestació de la seva idea de llibertat individual que l’enfrontarà al món que estima i que viu gangrenat per la perversió de la idea original de la seva fundadora, Odo.
Tot aquest garbuix d’idees que giren al voltant de com l’individu ha de sobreposar-se a la seva societat quan s’ha anat recloent en un reaccionarisme incapacitant és el veritable missatge de l’obra de Le Guin: la lluita per l’ideal, per seguir endavant a la recerca de la veritable utopia llibertària, sense conformar-se en cap moment malgrat el preu a pagar.
Sens dubte tots aquests moments que trobem al llarg del llibre donen una idea de la ferma voluntat de l’autora de fer reflexionar el lector; ara bé, Le Guin ho fa sense dogmatismes ni voluntat d’adoctrinar el lector i és, en definitiva, un altre dels grans encerts de Els desposseïts.
Parlava la setmana passada de com el castellà ha anat ocupant espais d’ús a Catalunya i com aquesta circumstància n’ha provocat la nativització a Catalunya. Si ens preguntem per què ha passat la primera resposta que podrem donar és que, si hem de fer cas de les dades demolingüístiques, no és pas per una reducció del gruix dels catalanoparlants, ni tampoc per la pèrdua de la transmissió lingüística, que es manté estable, que comporti una modificació de la llengua inicial sinó que la causa l’hem d’anar a trobar en l’augment de la població per l’arribada de gent de tot el món.
Gràfic 1. Creixement de la població de Catalunya (1981-2022)
Font: Idescat
Si anem una mica més enllà i hi afegim les dades d’origen de la població immigrada descobrirem que l’any 2023 el gruix principal procedia principalment de Llatinoamèrica —centre i sud del continent americà— i, per tant, de llengua materna castellana, una qüestió també significativa per com afecta directament els usos lingüístics de la població catalana.
Taula 1. Distribució de la població nascuda a l’estranger per continents
Font: Idescat a partir del cens anual de població de l’Institut Nacional de Estadística (INE)
Conseqüències de l’evolució demogràfica
Aquest fet ha implicat que els espais d’ús del català s’hagin anat reduint a mesura que ha anat augmentant la població de manera que el castellà ha anat convertint en la llengua ambiental, és a dir, la que ressona per molts racons del país. A la vegada, ha ocupat nous espais com les xarxes socials, en què les llengües hegemòniques com l’anglès i el castellà ja regnen sense rival, i s’ha mantingut en d’altres que tradicionalment ja havia ocupat des de sempre —com el cinema, els videojocs i la música, per enumerar alguns dels casos més paradigmàtics— de manera que per a la pràctica totalitat dels joves s’ha convertit en una llengua familiar en molts sentits.
Aquesta familiaritat evidentment comporta unes derivades com les que podem trobar en les dades resultants d’alguns estudis pel que fa als índexs de coneixement: mentre que els joves d’entre 15 i 29 anys valoren la seva habilitat a l’hora de parlar castellà en un 9 d’una escala de 0 a 10, en el cas del català ho fan en un 7, fins i tot també en joves que tenen el català com a llengua primera.
Aquestes diferències poden convertir-se en una barrera quant a la freqüència d’ús —perquè al final menys habilitat es converteix en menys seguretat i, per tant, en un menor ús— que aprofundeixen les desigualtats encara existents entre català i castellà. A més, també cal parar atenció en les conseqüències d’aquestes xifres pel que fa al coneixement —gairebé quatre punts percentuals— segons si els joves han nascut en territoris de llengua catalana o són originaris de l’Estat espanyol o de la resta del món (Vila et al., 2023), unes dades que anticipen, per tant, també, en quin col·lectiu convindrà incidir especialment amb polítiques actives de foment de l’ús del català.
Llengua d’identificació
Si anem més al detall i ens endinsem dins de l’anàlisi sociolingüística més clàssica podrem veure com l’escrutini de tres conceptes com són la llengua d’identificació, la llengua inicial i la llengua habitual ens proporciona elements d’estudi interessants. Per tant, si volem definir breument aquests conceptes direm, en primer lloc, que quan parlem de llengua d’identificació ens referim a aquella llengua amb la qual el parlant se sent més identificat per les raons que sigui.
Per a situar-nos direm que un parlant amb una llengua inicial determinada pot canviar la seva filiació lingüística al llarg de la vida, cosa que suposarà que la llengua d’identificació no sigui la mateixa que la llengua inicial. Així doncs, quant a la llengua d’identificació voldria destacar que un 37,1 % dels joves d’entre 15 i 29 anys tenen el català; un 9,5 % s’identifiquen amb el català i una altra llengua (normalment la castellana); el 43,5 % amb el castellà, i el 9,8 % amb altres llengües.
Gràfic 2. Percentatge de parlants segons llengua d’identificació dividits per franges d’edat
Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció
Llengua inicial
En el cas de la llengua inicial, segons els manuals de sociolingüística, podem que és la llengua que hem après a casa des de ben petits, és a dir, la que ens han transmès els pares —és la que en alguns contextos també s’anomena llengua primera o L1.
Si relacionem les dades de llengua d’identificació amb les de llengua inicial, malgrat un context que és complex, ens adonarem de la capacitat d’atracció del català: la llengua d’identificació creix gairebé un 3 % respecte de la llengua inicial en aquesta franja d’edat.
Gràfic 3. Percentatge de parlants segons llengua inicial dividits per franges d’edat
Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció
Una dada que sempre s’ha destacat pel que suposa pel català, en referència a la capacitat d’atracció que té, però que a la vegada evidencia que és insuficient per poder evitar l’avanç de la substitució lingüística que mostren les dades de l’EULP 2023.
Llengua habitual
Pel que fa a la llengua habitual, que s’ha definit com aquella que el parlant considera que fa servir normalment, veurem com en aquesta mateixa franja d’edat el resultat és gairebé el mateix tot i que augmenta un 0,8 %, una altra dada del tot exigua ateses les xifres cada cop més baixes d’ús del català entre els joves.
Gràfic 4. Percentatge de parlants segons la seva llengua habitual, per franges d’edat
Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció
De totes maneres, el català, malgrat que com comentava té un evident marge de millora en el context actual, encara manté la capacitat de generar nous usuaris habituals de la llengua. Ara bé, molts cops s’han fet servir aquestes xifres per remarcar que no estem pas tan malament tot i que l’anàlisi de les dades històriques de llengua habitual deixa entreveure una disminució persistent en aquesta franja d’edat, que ha tocat fons el 2023 amb una pèrdua de sis punts percentuals.
Gràfic 5. Percentatge de parlants segons la seva llengua habitual, de 15 a 29 anys
Font: Elaboració pròpia a partir de l’EULP 2003-2023
Finalment, amb referència al percentatge d’ús segons la llengua inicial repartit en quatre grups —català, català i una altra llengua igual, castellà i altres llengües i altres combinacions— veiem com els catalanoparlants inicials d’entre 15 i 29 anys són els que parlen més català i en tenen una mitjana de coneixement més alta en comparació amb la mitjana de la població.
Gràfic 6. Percentatge d’ús segons llengua inicial i franges d’edat
Font: Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció
Ara bé, tot i que s’ha guanyat en extensió també és cert que percentualment s’ha perdut intensitat d’ús —és a dir, el català és més conegut, però menys parlat—, un fet preocupant si l’analitzem conjuntament amb una altra dada: per franges d’edat hi ha diferències molt significatives entre els catalanoparlants i els bilingües inicials, amb una reducció del percentatge d’ús del català del 16 % i del 24 % respectivament quan ho comparem amb les dades percentuals dels parlants de 65 anys o més.
Conclusions
En resum, cal una intervenció decidida per frenar les tendències que reflecteixen les xifres en els joves, ja no només pel que fa al nombre de parlants absoluts en aquesta franja, sinó també amb la voluntat de reorientar aquestes xifres en relació amb els usos, que tendeixen a una reducció de la freqüència d’ús.
L’objectiu principal sobretot ha de ser la creació de vincles duradors amb la llengua catalana, per la qual cosa cal plantejar una proposta que trenqui les tendències que s’han acabat convertint en hàbits i que, avui en dia, existeixen en parlants de llengües diferents del català, però també en aquells que tenen el català com a llengua habitual.
És obvi que el català és prou mal·leable per adaptar-se a tots els registres i a totes les situacions comunicatives, tot i que la percepció entre els joves és la contrària —la situació sociolingüística del català no hi ajuda gaire. L’objectiu ha de ser canviar aquestes percepcions negatives al voltant del català que incideixen directament en els usos, de manera que disminueixi la tendència a convergir al castellà i les consegüents mudes lingüístiques —un fenomen que hem d’entendre per què es produeix si volem revertir-lo— i que s’estableixin uns vincles a llarg termini amb la llengua catalana, que ens permeti parlar de joves mantenidors del català.
Després del monogràfic que vaig dedicar a la política lingüística municipal, que començava en aquest article, avui continuaré amb una de les qüestions sobre les quals penso que s’hauria de prestar més atenció atesa la importància que té per al futur: la llengua dels joves.
La llengua i els joves: evolució. Font: 324.cat
En els darrers mesos hem vist sovint algunes notícies que hi estaven relacionades i no precisament per saltar d’alegria. La caiguda en els usos i l’augment del bilingüisme en el dia a dia dels joves són alarmes que ens van recordant que la cosa no funciona, però que tampoc serveixen de detonador —sorprenentment— per canviar la tendència actual.
Soc conscient que hi ha molt a dir sobre la llengua dels joves, una qüestió troncal que ja hauria de ser, de fa temps, un cavall de batalla primordial de les polítiques lingüístiques del país. Així doncs, penso que primerament ens haurem de situar per saber del lloc del qual partim, sociolingüisticament parlant, amb les dades que tenim ara mateix a l’abast.
Pau Vidal i els joves
Recordo fa temps que Pau Vidal va afirmar que no calia obsessionar-se gaire per la llengua dels joves perquè en un moment o altre deixarien de ser joves i, per tant, deixarien de fer servir aquest model juvenil prototípic farcit d’un argot particular ple d’estrangerismes de tota mena.
El Pau Vidal, agut observador de la realitat lingüística, es referia evidentment a aquesta mena de sociolecte random que més aviat sembla un codi per parlar només amb els seus bro i, per tant, eludia, tot i que sens dubte també n’és conscient, una qüestió més de caràcter sociolingüístic que penso que és fonamental entomar quan parlem de la llengua dels joves: la proximitat, el vincle emocional, que una part d’aquests joves hagi establert amb la llengua en condicionarà els usos futurs.
La llengua dels joves avui
El que és evident és que si anem posant el termòmetre en aquest grup d’edat veurem com la imatge que en surt és diferent de la de fa uns anys i que això per força condiciona els usos lingüístics, amb l’afegitó que ara, a més, han desaparegut les fronteres i el camp de joc és el món, amb les conseqüències lingüístiques que podem suposar en un món on regnen les llengües hegemòniques com l’anglès i el castellà.
Sobre aquesta qüestió dels usos just ahir mateix l’escriptora mallorquina Carme Riera, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), constatava la diferència: mentre que la llengua dels joves d’abans era el català, i era la que sentia pels passadissos de la universitat, avui hi sent castellà.
Certament, recordo com el meu professor de Sociolingüística repetia més d’un cop que les observacions individuals no són representatives i, per tant, no tenen valor estadístic, però sí que és cert que ja fa temps que es percep un canvi de rasant pel que fa als usos i la llengua dels joves i tot el que els envolta, començant pels moviments migratoris i acabant per les xarxes socials i aquesta mena de forat negre en què s’han convertit les pantalles.
Algunes dades sobre la llengua dels joves de l’Enquesta d’usos lingüístics a la població (EULP)
Si a Catalunya tenim un punt de referència ineludible quant a dades estadístiques és l’Enquesta d’usos lingüístics a la població que des del 2003 i de forma quinquennal recull les dades sobre les llengües d’ús de la població catalana. Doncs bé, si ens n’anem a la primera onada, la del 2003, veiem que el català era la llengua dels joves habitual, a la franja de població entre els 15 i 29 anys, en un 42,2 %.
En canvi, a la darrera onada del 2023, que just van presentar les dades l’any passat, aquesta xifra es troba en el 29,2 %, tretze punts menys. No cal dir que la cosa, per molt que vulgui disfressar-se no va bé i, per tant, és imprescindible actuar immediatament. Les dades de l’EULP proclamen als quatre vents algunes obvietats i la més evident és que el que s’ha fet fins ara no ha servit per capgirar la sagnia.
Si l’objectiu és incrementar l’ús del català entre els joves ens cal analitzar i entendre les particularitats específiques d’aquest grup social —que no haurien de passar exclusivament per la formació, però de la qual tampoc podrem oblidar-nos-en— que poden obstaculitzar-ne el creixement present, però sobretot futur.
Índex UFPA
Una primera dada que cal examinar amb deteniment és la segmentació que s’obté dels usos familiars amb progenitors i avis (UFPA). Aquest marcador ens permet conèixer quin és el grau de contacte amb el català en aquest primer estadi relacional i el titular no és gaire favorable als nostres interessos: per nexes familiars el català ja surt des d’una posició de desavantatge. Què vull dir amb això? Que des de ben petits els joves ja entren en contacte amb el castellà i, per tant, aquest fet produeix una naturalització pel que fa a l’ús que pot explicar en part alguns comportaments posteriors.
Les xifres que posa a l’abast l’estudi Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció indiquen precisament que les famílies castellanoparlants són molt més homogènies lingüísticament —6 de cada 10 persones només parlaven en castellà— que no pas les famílies amb catalanoparlants inicials.
Aquest fet, què suposa? Que molts joves no entren en contacte amb el català fins que arriben a l’escola i, en canvi, una part important dels joves catalanoparlants ja han entrat en contacte amb el castellà ben d’hora per nexes familiars.
El concepte, com deia, és aquesta naturalització, aquesta llengua ambiental en què s’ha convertit el castellà a Catalunya, que és un primer pas invisible que promou el canvi lingüístic i, per tant, és un de tants camins que ens porta a la reducció «natural» de l’ús. Seria allò que s’expressa més bé amb aquella frase col·loquial del català, no mola, no per poc enrotllat sinó més aviat per poc sentit, una cosa que com comentava ja comença, en el cas dels joves, des de ben petits.
Cal subratllar aquesta qüestió pel que pot suposar quant als usos futurs i les polítiques que haurem d’aplicar hauran de partir necessàriament de l’acceptació que l’abordatge requereix un canvi de perspectiva radical que implica necessàriament abandonar la idea unidireccional de la formació com a element transformador i implicar-nos directament en els contextos —preferentment digitals— en què es mouen els joves d’avui dia.
La naturalització del castellà ens ha de fer reflexionar sobretot perquè suposa una diferència significativa el fet que en el cas del castellà molts catalanoparlants inicials ja hi tenen una proximitat afectiva, amb major o menor grau, a diferència de la majoria del col·lectiu castellanoparlant el qual, en els termes que estic exposant, pot considerar el català com una llengua absolutament aliena (Vila et al., 2023).
Durant les pròximes setmanes n’aniré parlant, però de moment vull que ens quedem sobretot en la idea d’aquesta naturalització que comentava, com influeix en aquesta franja d’edat i com predisposa alguns joves a abandonar l’ús de la llengua perquè no forma part d’aquesta autovia de l’oci juvenil que són les xarxes socials o senzillament del seu cercle social més immediat.
Això d’avui és un mig camí entre la sociolingüística i la literatura d’assaig, però també vol ser una recomanació literària, cosa que com és natural entronca amb la idea fundacional d’aquest blog.
Llengua i identitat nacional és una d’aquelles obres que et passes subratllant sense parar pàgina a pàgina fins al punt que et sembla que tot és important.
L’escriptor ebrenc des de bon començament planteja una qüestió bàsica que obvien les altres obres de temàtica similar: la idea entre llengua i identitat nacional, un fet fonamental perquè situa de forma indefectible el parlant en un context social, però també polític.
És precisament aquesta idea la que de forma conscient o inconscient s’ha volgut defugir des de la majoria d’anàlisis que tenen la llengua com a protagonista principal. És una veritable llàstima, la veritat, però suposo que és per aquest motiu que la difusió d’aquesta obra, just fa poc més de dos anys, va estar envoltada de silenci mediàtic.
Per tant, el primer que ens hauria de preocupar és per què, en la situació sociolingüística actual de la catalanofonia, el llibre Llengua i identitat nacional. Per un nou discurs lingüístic als Països Catalans no es va beneficiar de més presència mediàtica als grans mitjans de comunicació del país que, d’altra banda, sí que han gaudit altres obres que tenen la llengua catalana com a element vertebrador i la seva raó de ser.
La pregunta és òbviament retòrica perquè Llengua i identitat nacional és un llibre incòmode que posa davant del mirall lingüístic a tots els catalans —ergo enumera algunes de les contradiccions flagrants en què estem condemnats a viure— i ens convida a una reflexió que es vol proactiva; l’autor, Jordi Martí Monllau, és filòsof i la virtut que atresora durant tot el llibre és precisament la capacitat d’argumentació, reflexió i aprofundiment de les idees que planteja.
Nació, identitat i llengua d’identificació
No és debades que a la primera part del text l’autor tortosí es dediqui a definir conceptes clau com nació i identitat, uns conceptes que impliquen necessàriament una llengua d’identificació a més de l’acompanyament d’una voluntat de definir-se en termes nacionals —l’autor enumera un conjunt d’elements característics entre els quals destaquen els lingüístics i culturals però també els territorials— que es troben estretament relacionats a una realitat col·lectiva, però també individual —«les nacions només existeixen en els individus»—, i per tant que forma part indissociable de la seva identitat.
Identitat i llengua
A la segona part de l’obra, Jordi Martí Monllau s’endinsa en conceptes que tenen a veure amb la llengua i la identitat nacional i s’interroga sobre qüestions que han esdevingut, en la seva pròpia definició, «la confusió nostra de cada dia»; és a dir, respon a preguntes sens dubte conflictives vinculades a la realitat diària que vivim i que pretenen desvincular la identitat catalanovalenciana de la llengua catalana en un procés que té com a mantra habitual «Yo soy catalán, pero no hablo catalán».
Aquesta frase, com gairebé totes les que deixen anar inconscientment els parlants, porta implícita l’acceptació d’un marc que té com a llengua de referència el castellà. Ara bé, això pot començar a inquietar les ànimes més sensibles de la catalanor nostrada quan el lector recordi la relació que establia l’autor entre nació, identitat i llengua d’identificació —que ja he esmentat anteriorment.
En el context sociolingüístic que ens ha tocat viure als catalans és obvi que les preguntes que planteja l’autor provocaran alguns exabruptes dels sospitosos habituals, però també més d’una incomoditat —el reflex que retorna el mirall no és precisament perquè el català mitjà de la divisa «el nostre mal no vol soroll» salti d’alegria—, acostumats com estem —o anestesiats, que pel cas seria el mateix— a l’autoengany, la submissió lingüística i el maltractament sistemàtic com a consumidors i usuaris del català. Per tot plegat, l’obra del Jordi Martí empodera el lector per la capacitat de fer visibles els mecanismes de submissió, que després de tants anys patint-los s’han naturalitzat fins al punt d’invisibilitzar-se.
Llengua i identitat nacional: una reflexió necessària
El mèrit de Monllau, però, passa sobretot per no aturar-se en la diagnosi, sens dubte necessària, de l’estat de la qüestió, i presenta un «marc de pensament lingüístic emancipatori» i no podem pas negar que ens en cal una dosi doble. L’objectiu és evident: provocar un canvi de paradigma en l’actitud —submisa?— d’una part de la població catalanovalenciana, un punt en el qual, diguem-ho clar, sovint presenten carències alguns estudis sociolingüístics que aborden aquesta problemàtica.
És en aquest sentit que cal celebrar la publicació de Llengua i identitat nacional a l’espera que esdevingui un col·laborador necessari en el canvi de mentalitat imprescindible que necessita un vaixell —la normalització lingüística— que ara mateix, però també des de fa temps, navega a la deriva a l’espera d’un vent favorable que no acaba d’arribar mai.
